SAVIESA D'UN POBRE (fragment)
Francesc preguntà a Lleó:
- Saps què és, germà, la puresa de cor?
- És no tenir faltes per reprotxar-se -respongué Lleó sense dubtar-se gens.
- Aleshores comprenc la teva tristesa -digué Francesc-. Sempre tenim alguna cosa per reprotxar-nos.
- Sí -digué Lleó-, i és precisament per això que no espero d'aconseguir mai la puresa del cor.
- Ah, fra Lleó, creu-me -replicà Francesc-, no et preocupis tant per la teva puresa. Gira vers Déu i el teu esguard. Admira'l. Alegra't pel que és; tot santedat. Dona-li gràcies per ell mateix. Això, germanet, és tenir el cor pur.
I quan estiguis girat així vers Déu, no retornis de cap manera sobre tu mateix. No et preguntis on ets pel que respecta a Déu. La tristesa de no ser del tot perfecte, així com de sentir-se pecador, és encara un sentiment humà, massa humà. Has d'aixecar el teu esguard més amunt, força més amunt. Cap a Déu, la immensitat de Déu i el seu esplendor perdurable. El cor pur és aquell que mai no para d'adorar el Senyor vivent i veritable. Pren un pregon interès en la vida mateixa de Déu i és capaç, a desgrat de totes les seves misèries, de vibrar amb l'eterna transparència i amb l'eterna joia de Déu. En tot això troba la seva pau i el seu goig. Déu mateix és tota la seva santedat.
- Déu, amb tot, demana el nostre esforç i la nostra fidelitat -féu notar Lleó.
- Sí, sens dubte -respongué Francesc- . Però la santedat no és la realització personal, ni la plenitud que nosaltres mateixos ens atorguem. És, per damunt de tot, el buit que ens descobrim, que acceptem i que Déu omple a mesura que ens obrim a la seva plenitud.
Mira, el nostre no-res, si era acceptat, esdevé l'espai lliure on Déu encara pot crear. El Senyor no permet que ningú li arrabassi la glòria. Ell és el Senyor, l'únic, el sol ant. Agafa el pobre per la ma, el treu de la seva prostració i el fa seure amb els prínceps del seu poble a fi que vegi la seva glòria. Déu esdevé, per això, el blau celeste de la seva ànima.
Contemplar la glòria de Déu, fra Lleó, descobrir que Déu és Déu, al dellà del que nosaltres som o puguem ser, alegrar-se pel que és, extasiar-se davant la seva eterna jovenesa i regraciar-lo per ell mateix, per la seva immancable misericòrdia, tal és l'exigència més pregona de l'amor que l'esperit del Senyor mai no cessa de vessar en els nostres cors. Això és tenir el cor pur.
Però aquesta puresa no l'assolirem a cops de puny, ni posant-nos nerviosos.
- Doncs, com ho podem fer? -preguntà Lleó.
- Simplement, no guardant res de nosaltres mateixos. Ho hem de foragitar tot, fins la visió lúcida de la nostra misèria. Hem de fer del tot net. Hem d'acceptar de ser pobres. Hem de renunciar a tot el que pesa, al farcell de les nostres faltes. No hem de veure més que la glòria del Senyor i hem de deixar-nos-en compenetrar. Déu és, això basta. D’ençà d'aquest moment, el cor esdevé àgil. Ja no se sent més ell mateix, com l'alosa embriagada d'espai i d'atzur. Deixa totes les preocupacions i inquietuds. Deixa el desig de perfecció en un pur i simple voler de Déu.
- Saps què és, germà, la puresa de cor?
- És no tenir faltes per reprotxar-se -respongué Lleó sense dubtar-se gens.
- Aleshores comprenc la teva tristesa -digué Francesc-. Sempre tenim alguna cosa per reprotxar-nos.
- Sí -digué Lleó-, i és precisament per això que no espero d'aconseguir mai la puresa del cor.
- Ah, fra Lleó, creu-me -replicà Francesc-, no et preocupis tant per la teva puresa. Gira vers Déu i el teu esguard. Admira'l. Alegra't pel que és; tot santedat. Dona-li gràcies per ell mateix. Això, germanet, és tenir el cor pur.
I quan estiguis girat així vers Déu, no retornis de cap manera sobre tu mateix. No et preguntis on ets pel que respecta a Déu. La tristesa de no ser del tot perfecte, així com de sentir-se pecador, és encara un sentiment humà, massa humà. Has d'aixecar el teu esguard més amunt, força més amunt. Cap a Déu, la immensitat de Déu i el seu esplendor perdurable. El cor pur és aquell que mai no para d'adorar el Senyor vivent i veritable. Pren un pregon interès en la vida mateixa de Déu i és capaç, a desgrat de totes les seves misèries, de vibrar amb l'eterna transparència i amb l'eterna joia de Déu. En tot això troba la seva pau i el seu goig. Déu mateix és tota la seva santedat.
- Déu, amb tot, demana el nostre esforç i la nostra fidelitat -féu notar Lleó.
- Sí, sens dubte -respongué Francesc- . Però la santedat no és la realització personal, ni la plenitud que nosaltres mateixos ens atorguem. És, per damunt de tot, el buit que ens descobrim, que acceptem i que Déu omple a mesura que ens obrim a la seva plenitud.
Mira, el nostre no-res, si era acceptat, esdevé l'espai lliure on Déu encara pot crear. El Senyor no permet que ningú li arrabassi la glòria. Ell és el Senyor, l'únic, el sol ant. Agafa el pobre per la ma, el treu de la seva prostració i el fa seure amb els prínceps del seu poble a fi que vegi la seva glòria. Déu esdevé, per això, el blau celeste de la seva ànima.
Contemplar la glòria de Déu, fra Lleó, descobrir que Déu és Déu, al dellà del que nosaltres som o puguem ser, alegrar-se pel que és, extasiar-se davant la seva eterna jovenesa i regraciar-lo per ell mateix, per la seva immancable misericòrdia, tal és l'exigència més pregona de l'amor que l'esperit del Senyor mai no cessa de vessar en els nostres cors. Això és tenir el cor pur.
Però aquesta puresa no l'assolirem a cops de puny, ni posant-nos nerviosos.
- Doncs, com ho podem fer? -preguntà Lleó.
- Simplement, no guardant res de nosaltres mateixos. Ho hem de foragitar tot, fins la visió lúcida de la nostra misèria. Hem de fer del tot net. Hem d'acceptar de ser pobres. Hem de renunciar a tot el que pesa, al farcell de les nostres faltes. No hem de veure més que la glòria del Senyor i hem de deixar-nos-en compenetrar. Déu és, això basta. D’ençà d'aquest moment, el cor esdevé àgil. Ja no se sent més ell mateix, com l'alosa embriagada d'espai i d'atzur. Deixa totes les preocupacions i inquietuds. Deixa el desig de perfecció en un pur i simple voler de Déu.
Saviesa d’un pobre
Francesc d’Assís
Éloi Leclerc
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada